Al carrer Màrtirs, número 27, localitzem la casa dels Barbers, una casa de la burgesia del segle XIX relacionada amb el comerç de la taronja. Pertanyé a Baptista Barber i ha passat al llarg de quatre generacions fins a l’actual propietària, Mª Dolores Barber. La casa està estructurada en planta baixa, planta noble i andana. Un recurs de l’època a les cases benestants com aquesta era la unificació de la planta noble i l’andana amb balcons, com si aquesta última no existira com a tal. Destaca la peanya de pedra dels balcons de la planta noble, així com la forja modernista que els tanca. La porta d’entrada, desplaçada a un lateral, esta tancada per una porta de dues fulles amb els plafons llaurats. Emmarcat la porta de l’entrada, distingim la llinda i els brancals de pedra, poc usuals a la població.

La façana està coronada pel tradicional voladís de mènsules de rajoleta escalonada, molt utilitzat al tombant dels segles XIX i primeries del segle XX.

Si avancem cap a la plaça trobarem alguns exemples de cases més modestes de llauradors de mitja capa, com ara la número 3. Crida l’atenció de la façana un magnífic plafó ceràmic del segle XVIII que representa la Mare de Déu dels Desemparats, envoltada d’una escenografia barroca, amb els acostumats cortinatges i el raig celestial que sorgeix a les espatlles de la figura. El mant de la verge apareix pintat de blau, com era costum al segle XVIII.

Al llarg del segle XVIII, arran de l’expansió agrícola i demogràfica, comença a configurar-se l’actual carrer Pilota, destinat a acollir les cases de llauradors rics, artesans, mercaders i tractants. Una d’aquelles cases és la que encara resta al número 14, més coneguda com la Casa Gran. Per l’estil que presenta, podríem datar-la a finals del segle XVIII. La casa era propietat del terratinent Jerónimo Lloret el 1908. Uns anys després, el 1927, tenim constància que passà a mans de Jerònim Alandete, i així estigué a mans de la família fins ben entrat el segle passat.
L’immoble respon a una tipologia de casa a dues mans amb l’habitatge en la planta baixa i l’andana sedera, més pròpia de cases de llauradors rics com és aquesta. La restauració realitzada l’any 2004 ha deixat a la vista la fàbrica en què fou bastida: una combinació de maçoneria amb filades de rajola molt utilitzada a les acaballes del segle XVIII. La façana obri grans finestrals en la planta baixa i dues files de finestres de tamany decreixent a l’andana. L’eix central està presidit pel plafó de manisetes representant a sant Cristòfol, datat el 1813.

Si tornem a l’eix principal, que és el carrer Joan Carles I, observarem un seguit de cases de diferents èpoques i estils que expliquen la configuració definitiva d’aquesta carrer al llarg dels segles XIX i XX. Només entrar al carrer des de la plaça trobem la casa de l’estanc, retolada amb el número 1. Es tracta d’una casa a dues mans en altura amb andana. Per l’estil que representa fou possiblement bastida al llarg de la segona meitat del segle XIX. Destaca especialment la forja dels finestrals de la planta baixa, guarnida amb reganyols i barrots anellats. L’andana està ventilada a la façana del carrer per tres finestretes de forma ocular.

Mitjanera a aquesta casa està l’actual residència de les monges terciàries franciscanes de la Puríssima Concepció, antiga casa de Jaume Fuster i Fuster. Fou a principis del segle passat quan aquest home, solter i aleshores principal benefactor de la nova església, acceptà que les esmentades monges s’encarregaren de tenir cura d’ell en l’última etapa de la seua vida. Aquest fet provocà més d’un conflicte amb el rector Ramon Soler. La cosa és que l’herència passà a mans de l’ordre religiosa i a la casa s’instal•là un col•legi de pàrvuls –el col•legi de la Puríssima- regit per les monges. La casa era també l’habitatge de les monges i disposava d’un oratori, beneït l’octubre del 1906.

Així estigué, com a escola de cagons, fins ben entrat el segle vint. L’immoble fou enderrocat a finals de la dècada dels anys setanta per construir-hi l’edifici de la residència actual. Allò que encara conserva d’aquell antic casalot és el gran hort que recorre les capterreres de les cases fins a mitjan carrer Joan Carles I, amb entrada pel carrer Sant Jaume.

A la banda dels números parells observem més exemples d’aquest tipus de cases, on crida especialment l’atenció la casa de Francesc Alandete, retolada amb el número 56 (antic número 62). Ací s’han substituït els estucats decoratius per coloristes manisetes que emmarquen les portes i les finestres, atorgant a la casa cert aire modernista. La balconada, de formes redones, està tancada amb una barana de foneria amb motius historicistes. El frontó redó que corona la teulada està també guarnit amb manisetes i rematat per figures mitològiques de ceràmica de reflex daurat.

Retrocedim en el temps i en l’evolució del carrer quan arribem a la casa de Canet. L’immoble fou edificat possiblement entre els segles XVIII - XIX. Malgrat la reforma realitzada en els anys cinquanta, encara conserva l’estructura de casa vinculada a les tasques agrícoles dels segles passats. L’edifici fou comprat l’any 1857 per Joan Alandete. Posteriorment, l’immoble fou heretat pels quatre fills del matrimoni format per l’esmentat Joan i sa muller Lluïsa Faus. Una de les filles, concretament Elena Alandete Faus, es casà amb Eduard Canet l’any 1902 i adquiriren la casa. El matrimoni tingué dos fills: Leotina Canet Alandete, mestra de piano molt apreciada a la població (malgrat morir ben jove, només començar la Guerra Civil); Joan, el fill, fou farmacèutic a Granada, on conegué la seua muller Maruja. El matrimoni s’establí a l’Alqueria, on tingueren tres fills. Un d’ells, Eduard Canet, és l’actual propietari de la casa.

Arquitectònicament l’edifici s’estructura en tres navades, el pati i un gran hort a les espatles. La casa, aparentment de dues altures a l’exterior, alça a l’interior una andana baixa. La façana es caracteritza per la distribució irregular dels buits a la primera planta, fruit de mesclar en la primera crugia recaient al carrer dependències destinades a l’habitatge amb unes altres dirigides a la producció agrícola. Crida especialment l’atenció a la planta noble el finestral enreixat amb forja corresponent al saló, el qual atorga singularitat i distinció a la façana.

Al carrer Sant Jaume, hi ha dos cases especialment interessants, són les cases bessones retolades amb els números 50 i 52, on l’habitatge es desenvolupa en les tres plantes que trenquen la línia de teulades del carrer. També és de destacar l’únic element decoratiu dins del racionalisme de ambdues construccions, la forja modernista que tanca els balcons i les finestres.

Un parell de cases més endavant, arribem a la coneguda com la casa d’Olivares. La propietat de l’immoble era d’Elvira Castelló, dels Castellons, que està casà amb Paco Olivares, el que donà nom a la casa. L’estil que presenta s’assembla més al tipus de cases que veiem al carrer de Joan Carles I, però amb un caire marcadament modernista. L’immoble, estructurat en dues altures i distribuït a dues mans, crida especialment l’atenció pel balcó corregut de la primera planta: les formes redones pròpies de l’estil modernista, les mènsules amb figures de xiquets que el sostenen, així com la magnífica barana de fosa que el tanca. Les tres eixides al balcó estan emmarcades a la part superior per un frontó central i flanquejat amb baranes de balustres als laterals. La casa, encara en propietat de la família Olivares, ha estat recentment recuperada per l’emergent turisme rural de la localitat.

Afrontant amb la casa, tenim la Casa de la Cultura, d’estil neoclàssic, edificada al llarg del primer terç del segle XX. L’edifici que ens ocupa començà a planejar-se a l’any 1908, amb la redacció dels plànols per l’arquitecte local Vicent Sancho: perquè la corporació municipal es reunia en una casa llogada i l’ensenyança s’impartia en cases particulars.

Actualment, després de la reforma realitzada als anys huitanta, l’antic ajuntament acull la casa de la cultura i la biblioteca municipal.